Lectura Tesi Doctoral

La geometria de l'amfiteatre de Tarragona
Autor: Josep M. Toldrà Domingo
Directors: Pau Solà-Morales Serra, Josep M. Macias Solé.
Tribunal: Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona (president), Jordi Sardà Ferran (secretari), Felipe Buill Pozuelo (vocal).
A l'Escola d'Arquitectura de Reus (ETSA-URV), el dilluns 2 de desembre de 2013, a les 11:30h a la Sala de Graus.

Com es pot descriure la planta d’un amfiteatre? En paraules col·loquials podríem dir que és un cercle xafat o estirat. En terminologia geomètrica que és un òval o una el·lipse, dues figures visualment similars però que responen a formulacions matemàtiques diferents i, el que és més important, es dibuixen mitjançant operacions de traçat completament diferents.

Conèixer la geometria usada en el replanteig d’un edifici és essencial per entendre’l, especialment en el cas d’un amfiteatre, una tipologia especialment sofisticada, una innovació de l’arquitectura romana que va produir edificis d’espectacles de dimensions colossals. Les potents estructures de suport de les graderies contenien els espais de comunicació, generalment passadissos anulars i escales radials, que permetien arribar als assistents fins a les seves localitats sense que es barregessin diferents estrats socials. Els àmbits de servei destinats als participants en els espectacles estaven segregats dels recorreguts del públic; molt sovint incloïen fossats sota l’arena amb mecanismes d’elevació. De vegades presentaven façanes monumentals perfectament modulades, amb diferents pisos que encaixaven amb nivells de circulació interior. Eren necessàries complicades canalitzacions pel subministrament d’aigua i la seva evacuació. Com podem dir que coneixem els amfiteatres sense entendre com es va replantejar sobre el terreny tot això? Sense saber si la forma que unifica tota aquesta sofisticació es va traçar amb els arcs de circumferència d’un òval o amb algun dels sistemes coneguts per dibuixar el·lipses.

Si els grans amfiteatres es van replantejar mitjançant òvals podem considerar la seva geometria com una evolució de la que trobem a la resta de l’arquitectura romana, basada en operacions aritmètiques simples, figures bàsiques i la seva manipulació amb el compàs. Si, en canvi, la figura triada va ser l’el·lipse, estem davant una innovació que es suma a la tipològica i els diferencia encara més de la resta d’arquitectura romana.

Naturalment, aquesta dicotomia òval/el·lipse ha sigut objecte de l’atenció de molts autors, tan en l’estudi dels amfiteatres com en altres àmbits del coneixement. Nosaltres ens hem ocupat d’un cas concret, l’amfiteatre de Tarragona, i hem parat més atenció als treballs realitzats des del punt de vista de l’arqueologia de l’arquitectura sobre la tipologia en què s’inscriu el nostre edifici, però hem atés a les dades que aporten publicacions d’altres disciplines.

En definitiva, l’objectiu de la Tesi és identificar la geometria que va servir per replantejar el traçat de l’amfiteatre de Tarragona, seguint una metodologia que es correspon amb els diferents capítols en què s’estructura la investigació:

Historiografia de la recerca. La literatura científica dedicada a la geometria de l’amfiteatre de Tarragona és escassa, quasi inexistent, però tenim abundants estudis dedicats a la geometria de la tipologia que ens ocupa. No ens hem dedicat a fer un llistat d’edificis representatius, hem considerat més adequat organitzar la revisió de la literatura en funció de les tres geometries proposades pels amfiteatres: òvals de 4 centres, òvals de 8 o més centres i el·lipse, posant exemples dels edificis que els diferents autors han atribuït a cadascuna d’elles.

Identificació de les estructures. El conjunt monumental de l’amfiteatre de Tarragona té una història força complexa, i l’estat actual de les seves restes materials n’és el resultat. Per poder entendre’l hem fet una breu ressenya de les diferents fases d’ús, una descripció de les estructures que l’integren i un repàs a la documentació gràfica existent a partir del segle XVI.

Aixecament de les restes in situ. Per estudiar la geometria d’un edifici cal disposar d’aixecaments adequats. Fins ara la documentació gràfica més completa del monument eren les làmines del Taller Escola d’Arqueologia (TED'A, 1990). Hem realitzat tres aixecament addicionals, un topogràfic i dos escanejos làser.

Comprovació gràfica dels traçats proposats. Correspon amb la línia d’investigació que anomenem aproximació tradicional, consistent en intentar reproduir la geometria d’un amfiteatre amb les eines disponibles a l’època. Hem seleccionat alguns dels traçats revisats a l’estudi de paral·lels i els hem aplicat al cas de Tarragona. Els aixecaments de referència en aquest apartat han estat els escanejos làser.

Comprovació estadística dels traçats proposats. Correspon amb la línia d’investigació que anomenem aproximació moderna. Hem fet una anàlisi estadística de les desviacions dels traçats considerats a la comprovació gràfica respecte a les estructures originals de l’Amfiteatre. L’aixecament de referència en aquest apartat ha estat el topogràfic que hem realitzat.

Anàlisi constructiva. Hem estudiat la convergència dels elements radials, les longituds de corda i el nombre d’operacions necessàries per la posada en obra dels traçats proposats, la simetria de les estructures, la posició dels punts de replanteig i els instruments matemàtics a disposició dels constructors romans per aproximar els perímetres i les àrees de les diferents figures considerades.

Entre les diverses opcions possibles pel replanteig de l’amfiteatre de Tarragona, creiem que la més viable és una el·lipse traçada amb un mètode discontinu. Els òvals de 8 o més centres presenten desviacions equivalents, però requereixen operacions de replanteig molt complexes per aconseguir un traçat similar al de l’el·lipse. Hem descartat completament un replanteig mitjançant un òval de 4 centres.