Autor: Josep M. Toldrà Domingo
Directors: Pau Solà-Morales Serra, Josep M. Macias Solé.
Tribunal: Joaquín Ruiz de Arbulo Bayona (president), Jordi Sardà Ferran (secretari), Felipe Buill Pozuelo (vocal).
A l'Escola d'Arquitectura de Reus (ETSA-URV), el dilluns 2 de desembre de 2013, a les 11:30h a la Sala de Graus.
Com es pot descriure la planta d’un amfiteatre? En paraules col·loquials podríem dir que és un cercle xafat o estirat. En terminologia geomètrica que és un òval o una el·lipse, dues figures visualment similars però que responen a formulacions matemàtiques diferents i, el que és més important, es dibuixen mitjançant operacions de traçat completament diferents.
Conèixer la geometria usada en el replanteig d’un edifici és essencial per entendre’l, especialment en el cas d’un amfiteatre, una tipologia especialment sofisticada, una innovació de l’arquitectura romana que va produir edificis d’espectacles de dimensions colossals. Les potents estructures de suport de les graderies contenien els espais de comunicació, generalment passadissos anulars i escales radials, que permetien arribar als assistents fins a les seves localitats sense que es barregessin diferents estrats socials. Els àmbits de servei destinats als participants en els espectacles estaven segregats dels recorreguts del públic; molt sovint incloïen fossats sota l’arena amb mecanismes d’elevació. De vegades presentaven façanes monumentals perfectament modulades, amb diferents pisos que encaixaven amb nivells de circulació interior. Eren necessàries complicades canalitzacions pel subministrament d’aigua i la seva evacuació. Com podem dir que coneixem els amfiteatres sense entendre com es va replantejar sobre el terreny tot això? Sense saber si la forma que unifica tota aquesta sofisticació es va traçar amb els arcs de circumferència d’un òval o amb algun dels sistemes coneguts per dibuixar el·lipses.
