Columna publicada a la pàgina 32 de l'edició del 22 de novebre de 2011 del Diari de Tarragona.
El títol no és meu, i el text va patir petites modificacions, suposo que per encabir-lo a l'espai disponible. Aquest és el text original que vaig enviar al diari:
L’expressió peatonalitzar carrers ha fet fortuna però, de fet, tots els carrers són peatonals, encara que habitualment els vianants han de conviure amb el trànsit o l’estacionament de vehicles (ja siguin cotxes, motos, bicis, tramvies, carruatges... etc.). Enlloc de parlar de peatonalitzar carrers potser hauríem de referir-nos a potenciar l’espai peatonal de les nostres ciutats, en detriment d’altres trànsits i estacionaments, i entendre els espais públics i la mobilitat que s’hi desenvolupa en conjunt. Així, si potenciem l’espai peatonal d’un determinat àmbit, l’actuació haurà d’anar acompanyada de mesures per reordenar el trànsit rodat a les vies adjacents, habilitar aparcaments dissuasoris o intentar fer disminuir l’ús del vehicle privat. De què serveix tenir una magnífica zona exclusivament peatonal si has de perdre la paciència per arribar-hi?
Té sentit potenciar l’espai peatonal? Els arguments que s’esgrimeixen habitualment estan relacionats amb el comerç i les dificultats en la coexistència de vianants i vehicles, però podem fixar-nos també en les possibilitats que ofereix en el sentit de gaudir i posar en valor el patrimoni arquitectònic de les nostres ciutats, començant per la pròpia morfologia urbana. Per posar un exemple, i sense entrar en detalls, l’estructura urbana de Tarragona té el seu origen en la configuració de la ciutat en època romana. Això ens pot remetre a la pròpia Roma, on trobem places on residents i turistes hi fan vida acompanyats d’una magnífica herència del passat (la Piazza Navona, la Piazza della Rotonda davant del Panteó), i també carrers com via Veneto, on conviuen amb un intens trànsit rodat mentre prenen alguna cosa a les terrasses que va immortalitzar Federico Fellini a la seva Dolce Vita.